dimarts, 17 d’abril de 2012

Acompanyament

Hola!

Els alumnes de 6è de l'escola Sant Francesc d'Assís hem afegit un senzill acompanyament amb caixes xines, pals i pandero.
Ho hem afegit a l'entrada on hi ha la melodia!

dilluns, 20 de febrer de 2012

Base Musical

Base musical de la melodia creada per 6à B de Margalida Florit
En Pere de Sa Favera


dimecres, 15 de febrer de 2012

dimecres, 30 de novembre de 2011

Poesia de En Pere de sa Favera

EN PERE DE SA FAVERA


En Pere de sa favera
al cel es va enfilar,
toc- toc li obre Sant Pere
i es va posar a plorar.

Sant Pere cansat que esteia de sentir-lo cridar,
un bon aset que cagava dinerets li va donar.
Madona el va enganar i l'aset li va canviar,
quan a casa va arribar tot ho va empastifar.

En Pere de sa favera
al cel es va enfilar,
toc- toc li obre Sant Pere
i es va posar a plorar.

El Sant Porter li va donar un tovalló per no plorar
a la nit li van robar ¡madona el va ben enganar!
fam van passar perquè es tovalló taula no va posar
en Pere es va enfadar i al cel va tornar.

En Pere de sa favera
al cel es va enfilar,
toc- toc li obre Sant Pere
i es va posar a plorar.

El Sant desesperat ¡no puc més! cridà
flis-flas, un cinglador li va regalar
a madona fuetades al cul donà
i a n'en Pere mai més van enganar.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Juan Palomo

El productor Juan Palomo, després de passar les vacances, vol fer unes cançons amb les nostres rondalles. Ens convida a participar en aquest projecte.


dimecres, 30 de març de 2011

En Pere de sa favera

Açò vol dir que era una viuda que tenia un fill que era de nom Pere.
S'àvia se li va morir, i vol dir que, amb ganes moltes com tenia de pujar al cel per veure-la va sembrar una favera dins s'hort.
Sa favera va créixer, va créixer, per amunt i per amunt, i se va fer tan alta que arriba fins en el cel.
Un dia En Pere se resol d'anar a veure s'àvia, i ja és partit a pujar per sa favera, de branca en branca, cap en el cel.
Hi arriba i troba ses portes tancades. Toc, toc!..., pigà a sa porta.
-  Qui és?- diu Sant Pere des de dintre.
-  En Pere de sa Fava que ve a veure a s'àvia va respondre el!.
-  No la pots veure, per ara -digué Sant Pere-; està molt endins, molt endins.
I ell, plora qui plora, comença a cridar:
-  Jo vull veure s'àvia! ... Jo vull veure s'àvia! ... Jo vull veure s'àvia!
Per fi, tal era s'escàndol que componia, que es sant porter, per fer-lo callar, li diu:
-  Mira, així mateix no la pots veure a s'àvia, però perquè callis vetaquí aquest ase; endu-te'l-en, i en dir-li:

Arri envant cagaràs diners, arri enrere en cagaràs més

n'amollarà per darrera fins que li diguin "prou".
En Pere, tot content, ja no va pensar més en s'àvia, no; agafa s'ase i ja és partit deveres per un altre Camí.
Camina que caminaràs cap a ca seua, sa fosca el va agafar prop d'un Hoc. Hi entra i demana hostatge per passar sa nit.
Madona, just que el veu, ja li diu:
- Idò, Pere, quin senyal per aquí? Que mos dus res de bo?
- Ja ho veis, madona; duc un ase que caga doblers, va respondre ell, tot francot.
- Un ase qui caga doblers! Ca! açô no pot ser! -va dir madona.
- Que no pot ser? Callau, veureu -respon en Pere.
Entra s'ase dins sa cuina, criden l'amo i es missatges, s'eixanca dalt s'ase i diu:

Arri envant cagaràs diners, arri enrere en cagaràs més

I venga bones punxides a s'ase, i aquest a cagar unces i durets d'or, que era un gust; i madona, l'amo i missatges qui nio donaven raó a aixicar-ne tants corn en queien d'es cul de s'ase, fins que En Pere li va dir prou.
Aquella gent va quedar esglaiada de veure aquell aset que tanta manya tenia per fer doblers. Van quedar amb es cabells drets.
En Pere el mena dins s'establa, a on el va deixar ben fermat; entra a ses cases, sopa, i, sense malpensar de res ni de ningú, se'n va anar a's llit es més tranquil del món, i al punt dormia com un mac.
Sa madona, que va quedar encantada d'aquell aset que tan bon resultat donava, se'n va pensar una. De nits, mentres En Pere dormia a les totes, se'n va a dins s'establa, desferma aquell ase i en es seu Hoc n'hi va deixar fermat un altre ben igual de pel i d'algada, que ells en tenien.
A l’endemà dematí, just era un jorn, En Pere ja s'aixeca, se'n va a s'establa, ¡ sense conèixer que l'hi haguessin baratat, treu s'ase, s'hi eixanca damunt, se despedeix de sa madona i demés gent, i a corrents se'n va cap a ca seua.
Així que arriba, comença a cridar:
- Mumare, mumare, som rics per sa vida; ja no mos faltaran doblers mai mes.
- Què dius? ¿Ambe quines te'n vens, tu ara?
- Sí, sí, que és ben ver. Duis un llençol net, i parau, que aquest aset meu caga doblers.
- Tros de bèstia! -deia sa mare-, ¿i açò t'han donat entenent? ¿I ara te penses que hi posaré davall un llençol net de sa bugada que vaig fer la setmana passada! Ja hi vas, errat!. Tot t'ho creus. Beneit, més que beneit!
- Parau, vos dic; parau, que som rics per sa vida.
Per fi, tant va insistir En Pere, que sa mare va dur un llençol net y el va estendre enmig de sa casa. En Pere entra s'ase s'hi eixanca damunt, y punxida va, punxida ve, comença a dir:

Arri envant cagaràs diners, arri enrere en cagaràs més

I s'ase, alça qui alça es darreres; i ell, punxides i més punxides; i vol dir que, com havia menjat tot verd tot es dia, va arribar a rompre i escampa una suquerel·la verda qui va deixar tot es llençol empastifat.
- ¿Que no ho veis? ¿que no ho veis? -comença a cridar sa mare-. Rebanyeta de Pere, ja t'ho deia jo que t'havien enganat!
- Ningú pot esser més que sa madona- deia En Pere.
I sa mare qui no donava raó a crits i males paraules contra En Pere; i aquest, avergonyit i per por de més, se'n mena s'ase, i cap a s'hort falta gent.

Arriba a sa favera; i com un dragó s'enfila i puja que puja fins que va arribar al Cel i toca: Toc, toc!
- Qui és? - li respon Sant Pere.
- Som jo, En Pere qui ve a veure s'ávia- contesta ell.
- Ja tornes esser aquí? -diu Sant Pere-. ¿No te vaig donar aquell ase tan bo perquè te n'anassis i no tornassis?
- Emperò me'l van pendre, i torn a veure s’àvia.
- No la pots veure, a s’àvia. Ja te vaig dir s'altra vegada que estava endins, ben endins, que no és a tir es fer-la sortir.
- Però jo la vull veure! jo la vull veure, a s’àvia! començà a cridar En Pere-. Jo vull veure s’àvia.
I tant d’escàndol va arribar a compondre, que Sant Pere, cansat ja de tot surt i li diu:
- Perquè te'n vagis i no me facis mes tronya , jas, vetaquí aquet tavaió, endu-te'l-en, i cada vegada que tindràs gana no has de fer mes que estendre'l i diràs:

Tovaió, posa taula,

i damunt hi compareixerà tota casta de menjar bons a mes no poder i tants com en puguis desitjar.
En Pere, tot contentet, agafa es tovaió i ja és partit p'es mateix camí.
Da-li, da-li, camina que camina, es fosquet se va tornar trobar en es mateix lloc que s'altra vegada.
Entra a ses cases, i just que madona el sent, ja surt a escometre'l.
- Bona nit.
- Bona nit i salut -contesta madona.
- ¿Que no puc romandre aquí, anit? -diu En Pere.
- Sí, sí, entra, i soparàs- li respon ella.
- Ca, ca! , no importa vos descomodeu gens —diu ell-, no en faixeu, de sopar, que jo avui duc una bona cuinera. Mirau aquet tovaió si en té, d'habilitat.
Agafa es tovaió, l’esten damunt sa taula i diu:

Tovaió, posa taula.

Ell que me'n direu! Damunt aquell tovaió comencen a comparèixer bons plats d’arròs i carn de gallina, cassola, bistecs i tota casta de cosa que ells poguessin desitjar.
No vos dir res si en devien badar, d'uis, madona, l’amo i missatges, en veure aquella meravella! Van quedar de pedra. No se'n sabien donar raó.
Just que En Pere hagué sopat, comença a dir que té son i se'n va anar a's llit. Però com estava escalivat amb sa feta de s'ase, per por de ses trapasseries de sa madona, se'n va endur es tovaió i se'l va posar davall es coixí. Però tot tranquil·let al punt va dormir com un tronc, i bons roncos que feia.
Madona, just que veu que dorm, què fa? Se'n va de puntes de puntes i encara va tenir manyes de baratar-l'hi amb un altre ben igual sense que ell se'n entemés.
A l’endemà dematí, amb s'idea d'arribar a ca seua prest, per mostrar es tovaió a sa mare, s'aixeca punta d'auba, se posa ses cames dalt es coll, i deveres cap a ca seua. Quan hi va arribar, sa mare arreuva per fer es dinar. En Pere, just que la veu, ja comença a cridar:
- Mumare, mumare! Avui sí que duc una bona pega! No importa que faixeu res per dinar, que duc aquest tovaionet que sap treure tot quant puguem desitjar.
- ¿Ja tornes a venir-te'n amb aquestes? ¿No veus que dus cabòries, dins es cap? A on s'ha vist mai, dir i creure que aquestes botxeries, que un tovaió treu dinar!.
- No, ell és ben cert -deia En Pere-; i si no, mirau.
Treu es tovaió, creguent-se que era es que li havia donat Sant Pere, l’esten damunt sa taula i diu tot resolt:

Tovaió, posa taula.

Però no hi va haver remei; per bé que crida ¡ torna cridar, no va ser capaç de fer-li treure res. I com havia de treure, si madona l'hi havia baratat!.

- ¿No t'ho deia jo -cridava sa mare-, que ten poden donar entenent qualsevol cosa? Oh, botxot que ets! Tot t'ho farien creure.
- No; ell jo sé ben cert que en treia- responia en Pere- però serà madona qui encara me l’haurà sabut baratar.
Tot empegueït i per no sentir mes a sa mare, arranca de córrer fins a dins s'hort i ja és partit a enfilar-se deveres per amunt, per sa favera, cap al Cel. Arriba: Toc, toc! fa ell.
- Qui és? -diu Sant Pere des de dintre.
- En Pere, qui ve a veure s’àvia.
- Tronya! -diu Sant Pere-. Ell cansaries qualsevol! ¿No te vaig dir jo, que no la podies veure, a s’àvia, i ja tornes per aquí? Ell ho ets, cansat, de ver!
Sant Pere gira en rodó i li tanca sa porta d'un cop. Ell, com ho veu, plora amb grans plors i crida que crida fent un gran escàndol: - Jo vull veure s’àvia! Jo vull veure s’àvia.
Per fi, Sant Pere, cansat de sentir-lo, obrí i li diu:
- Mira que ho ets, cansat! Sols que te'n vagis, jas, vetaquí aquest cinglador, i en dir-li:

Cinglador fé felna,

tot d'una se posarà a pigar fort a tots es que veurà davant ell fins que tu diràs "basta". Que estàs content?.
- I ben content! -respon ell.
I deveres deveres, ja és partit p'es mateix camí de ses altres vegades.
Reposa una estona i després parteix d’allà cap a ca seua. Arriba en es lloc de sempre i va trobar l'amo i es missatges que estaven per sa carrera i madona damunt es portal. Aquesta, just que el veu, ja l'escomet:
- Idò, Pere, ¿què mos dus, avui, de bo?
- No ho és tant com ses altres vegades -respon En Pere.
- Qualque cosa deus dur -li respon madona.
- Vénc perquè me torneu es meu ase i es tovaió que me vau baratar-, diu ell.
- Mira-te'l, an aquet!- comença a dir madona- ves qui li ha baratat res! ¿o et penses que noltros estam acostumats an açò?.
- Si no m'ho donau, estareu mes mals.
Madona va seguir excusant-se i donant raons per no treure s'ase i es tovaió que ell demanava. I què fa En Pere? Agafa es cinglador, el tira en terra i diu:

Cinglador, fé feina.

I heu de pensar i creure que es cinglador se posa a donar fuetades a madona i tots es que tenia davant; i ells, corregudes d'un vent i de s'altre, i es cinglador darrera ells, fins que madona començà a cridar:
Diga-li prou! Que no mos pegui més, que tot t'ho tornarem.
En Pere el fa aturar, i quan li van treure es tovaió i s'ase vertaders, s'eixanca damunt aquest, i amb aquests tres arrreus, mes content que un ca amb un os, se'n va anar a correns cap a ca seua per mostrar-ho tot a sa mare; i junts van viure ben feliços anys i mes anys, i encara deuen ser vius, si no s'han mort.

Rondalla trobada al volum I del llibre Rondaies de Menorca d'Andreu Ferrer Ginard (p. 13- 22)
Edicions Nura, 1993